La vida cantada

(Verse 1) No vull biografies de sucre, ni làpides de gel. Vull un crit que travessi les parets. Si la veu calla, el món es queda buit, però si cantes, el temps es trenca en dos. [Chorus] La vida cantada no coneix mai l’oblit! La vida cantada no es doblega, no es rendeix! Que parli el soroll, que cremi el silenci, mentre hi hagi una veu, hi haurà resistència! (Verse 2) No vull honors, ni fotos, ni discursos falsos. Ni discs d’or que s’enfosqueixen al fons del calaix. Tres acords, un micro, un escenari brut, i gent que senti com li batega el cor. De vegades la veu tremola, de vegades es perd... però torna a la gola com un riu que no vol morir. [Chorus] La vida cantada no coneix mai l’oblit! La vida cantada no es doblega, no es rendeix! Que parli el soroll, que cremi el silenci, mentre hi hagi una veu, hi haurà resistència! [Bridge] Oblidats? NO. Apagats? JAMAI. Cada nota és una esquerda al mur del temps. Cada vers, un filferro que ens torna a unir. No som eco. Som arrel. No som fum. Som cendra que encara crema! [Chorus – Final] La vida cantada ja no tem l’oblit! La vida cantada arrela i creix! Que parli el soroll, que cremi el silenci, mentre alci la veu, hi haurà resistència! [Ending] La vida cantada... no s'apaga. Respira en la gola. Batega en la terra. No calla mai més.