Escenes XIV

ESCENES no és només una col·lecció de cançons. És un recorregut per fragments de vida convertits en so. Cada peça naix d’un poema, d’un instant, d’una esquerda. Acústic, grunge, electrònic o hip-hop… el gènere canvia, però la mirada és la mateixa. ESCENES és un lloc on la paraula es fa música i la música es queda a viure dins. https://apostoldeicida.wordpress.com/ A la tardor, al capvespre quan l’horitzó dibuixa una línia càlida i rogenca anunciant la música en què ens delectarà la nit estrelada i solitària, il·luminada amb una lluna de plata, testimoni immutable d’aquell amor, torna a il·luminar el seu cor, ara buit. Una ombra, una figura d’una persona que somia mentre les fulles marronenques dels arbres es despengen perquè és la seua hora. Temps de records, de tristor i nostàlgies. Recorda el vell amor, el primer. El somriure amb què omplia els dies, la veu suau que feia bategar el seu cor. Una estima on els dimonis no deixaren veure el paradís que estava davant els ulls, on el pitjor enemic era en temps passat, u mateixa. S’és conscient de qui desbastava aquell cor que els unia en un mateix ésser i demanava auxili amb la força d’una veu emmordassada. Intentava apartar el seu amor per protegir-lo del foc, però el desig d’abraçar-lo cremava encara més fort dins seu, dins del seu infern personal, el feia fugir, alhora que no podia deixar-lo escapar, una dualitat que els feria de mort als dos. Ara, amb els cabells emblanquinats i el cor marcat, sap que els dimonis no eren eterns, però el seu rastre és inesborrable, feia temps que havia extingit aquells monstres, els havia congelat en un glacial dalt del cim més alt, de la muntanya més alta i oblidada. És per això que recordava el seu vell amor, el primer. Per això plora haver-lo deixat anar per poder salvar la seua estima, plora ara, per tot allò que li haguera pogut donar. Perquè sabia que tenia el cel per a entregar-li a les mans, perquè li haguera entregat tot i ara… No hi ha ningú a qui amar, va fugir fa temps, se n’alegra mentre el seu cor s’enfosquix recordant. Ara, amb el pas dels anys, no queda més que el record, viu i cruel, del que haguera pogut ser. La fulla cau, com ho va fer l’amor. Sense pressa, sense tornar. Però l’arbre sap que tornarà a renàixer una nova primavera.