Escenes V

ESCENES no és només una col·lecció de cançons. És un recorregut per fragments de vida, convertits en so. Cada peça naix d’un poema, d’un instant, d’una esquerda. Acústic, grunge, electrònic o hip-hop… el gènere canvia, però la mirada és la mateixa: observar, sentir i transformar. ESCENES és un lloc on la paraula es fa música i la música es queda a viure dins. https://apostoldeicida.wordpress.com/ El rellotge marca les hores, els minuts, els segons, el que abans estava lluny ara està prop, allò que et preocupava, ara és paper mullat. Quan eres jove, el temps pareix que no avance, sí que ho fa, sols que no eres conscient. Els anys passen com el creixement d’un arbre, lent però, imparable. Llavor, tija, rama, fulles, fruit, llavor… llenya, taula, armari, cendra, ombra; llar. Observar, per entendre l’escenari, per conéixer si hi ha un per què i un: cap on vas? Sentir que el pas del temps explota a cada batec. Notar el seu pes repartir-se a cada racó de la ment, en especial, el que li pertoca al passat. Des de l’habitació, recordes, potser plores, però, sobretot, esclates en una carcallada d’alegria, totes eixes persones has sigut (tu), aleshores, et quedes amb els trossos que més t’agraden. Vols aportar fins que s’obliden de tu, que els siga difícil fer-ho i vessar una llàgrima. Necessites recordar, fins que formen part de tu. En el fons saps que només és un desig egoista, tanmateix, bell i tendre com la pell d’un nen. És el fil que ens lliga, atrapats en la teranyina de la realitat. El ritual d’una societat hipòcrita per voluntat pròpia, pertànyer a un sistema que vol enganyar al déu Cronos, et mina les forces, llàstima el cos, enverina la ment i et preguntes a què tens més por, viure i penedir-te, o provar l’amargor de la veritat. Et fan perdre l’esperança, els intimida la gent d’esperit lliure i errant. Val la pena continuar… No t’ho penses més, prepara’t per a fer el pas la integritat, tan xicoteta com s’ha quedat és prou espurna, per a encendre el foc de la voluntat. No bades, no et deixes, lluita encara que pel camí òbrigues la porta de la gàbia d’aquell ocell fill de l’eternitat i has tingut presoner. Somriu, quan el veges volar. Riu i plora d’alegria, no pots escapar dels patiments, tampoc de gaudir el plaer; de sentir que seguixes amb vida a pesar de tot, a pesar de tots.